CASTELLS I CASTELLERS

Els Castellers són una forma de festa catalana tradicional amb un origen molt antic que avui dia es viu amb més força que mai. Consisteix en la construcció de torres humanes que simbolitzarien altes edificacions o castells. Els participants castellers es van col·locant a sobre de les espatlles dels altres fins a una determinada alçada. Els castellers s´organitzen en colles. Sol haver una colla per població, tot i que, sovint, trobem molts pobles i ciutats amb més d´una agrupació. En aquests casos la rivalitat està servida. Les actuacions castelleres es donen en determinades dates, diades especials anuals de sants o festes majors de pobles. Tanmateix, es fan convocatòries extraordinàries com ara els Concursos de Tarragona, que es fan cada dos anys.
Les construccions castelleres o castells són molt variades i a cada exhibició es pot veure un repertori molt ampli d´elles. Malgrat això, tot castell consta d´unes parts ben diferenciades, i la seva denominació depèn sempre de la combinació dels mateixos criteris.
Per veure la forma típica d´un castell es prendrà com a model aquest quatre de nou de la Joves de Valls (més endavant s´explicarà per què es diu així). Com es pot observar, s´hi poden distingir tres parts:
La base o peu del castell és tot el conjunt de castellers del primer pis que el fonamenten. Tota aquesta massa de gent donen suport als baixos. La segona part és la que es considera el tronc del castell. És el conjunt de pisos que queden sense cap mena d´ajut extra. En aquest cas es poden veure primer els segons que es col·loquen justament a sobre dels baixos. Després estan els terços. Aquestes primeres posicions demanen gent robusta, amb molta força i, sobre tot, amb una gran capacitat de patiment. La resta de pisos (quarts, quints, sisens, per a castells de més de vuit pisos, i setens, per a castells de deu) els van conformant de forma progressiva castellers menys robustos i més esvelts, per treure-li d´aquesta forma pes a la construcció. La part més alta del castell és el pom de dalt, que està formada per la canalla. A la majoria de castells, primerament, se situen dos joves castellers, els dosos. A sobre s´acluca la que normalment és la figura més petita de totes: l´acotxador. Aquest casteller serveix de suport per l´enxaneta, que corona la construcció. Els dosos i l´acotxador desapareixen en els pilars. Totes tres figures castelleres conformen un pis més cadascuna.
A l´hora de fer un castell quatre són els possibles resultats que es poden donar. Així es valorarà:

• Intent, quan el castell està ben organitzat de peu i la música comença a sonar; llavors es considera que la temptativa és vàlida.
• Intent desmuntat, quan tot i haver-se iniciat l´ascensió del castell (i, per tant, amb la música sonant) s´observa que hi ha errades que fan dubtar sobre les seves possibilitats d´èxit i tots els castellers tornen a baixar sense que ningú no caigui.
• Carregat, o coronat, quan es munta tota l´estructura i l´enxaneta) aixeca un braç (fa l´aleta) en senyal de què s´ha coronat el castell.
• Descarregat, o completat, quan el castell es desmunta sencer després d´haver-se carregat i sense que ningú no caigui.

Els castellers sempre volen descarregar el castell perquè és la mostra de què tenen dominada la construcció i perquè si cauen es poden fer mal. Aquí la pinya fa de matalàs humà que mitiga la caiguda. El castell pot caure quan s´intenta però no es carrega, o quan s´ha carregat però no es descarrega. Quan un castell cau es diu que ha fet llenya.

La Sardana

| La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan; és la mòbil magnífica anella que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant. Ja es decanta a l'esquerra i vacil.la ja volta altra volta a la dreta dubtant, i se'n torna i retorna intranquil.la, com, mal orientada, l'agulla d'imant. Fixa's un punt i es detura com ella. Del contrapunt arrencant-se novella, de nou va voltant.  La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan. II Els fadrins, com guerrers que fan via, ardits la puntegen; les verges no tant; mes, devots d'una santa harmonia, tots van els compassos i els passos comptant. Sacerdots els diríeu d'un culte que en mística dansa se'n vénen i van emportats per el símbol oculte de l'ampla rodona que els va agermanant. Si el contrapunt el bell ritme li estrella, para's suspesa de tal meravella. El ritme tornant, la sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.

III El botó d'eixa roda, ¿quin era que amb tal simetria l'anava centrant? ¿Quina mà venjativa i severa buidava la nina d'aquell ull gegant? Potser un temps al bell mig s'apilaven les garbes polsoses del blat rossejant, i els suats segadors festejaven la pròdiga Ceres saltant i ballant... Del contrapunt la vagant cantarella és estrafeta passada d'ocella que canta volant: -La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.       IV No és la dansa lasciva, la innoble, els uns parells d'altres desaparellant és la dansa sencera d'un poble que estima i avança donant-se les mans. La garlanda suaument es deslliga; desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant, cada mà, tot deixant a l'amiga, li sembla prometre que ja hi tornaran. Ja hi tornaran de parella en parella. Tota mà Pàtria cabrà en eixa anella, i els pobles diran: .

Joan Maragall

Quan el 29 de novembre de 1899, Hans Gamper va fundar el Futbol Club Barcelona, juntament amb onze entusiastes practicants del que en aquell moment era un desconegut esport anomenat foot-ball, no es podia imaginar l'enorme magnitud que aquella iniciativa acabaria assolint amb el pas del temps. Al llarg dels cent anys de vida que se celebren enguany, el Club ha experimentat un creixement espectacular en tots els àmbits i aquest fet l'ha convertit en quelcom més que una entitat esportiva.

El Barça ha esdevingut per a milions de persones arreu del món un símbol d'identitat no tan sols esportiu, sinó també social, polític i cultural. En els moments més difícils ha estat la bandera de Catalunya representant els anhels de llibertat del poble català, una simbologia que continua fortament arrelada a la idiosincràsia del Club i entre la seva massa social.

Durant tot un segle, el barcelonisme ha viscut moments de glòria i d'infortuni, èpoques brillants i d'altres no tan exitoses, triomfs èpics i importants derrotes. I cadascun d'aquests instants ha contribuït a definir la personalitat d'un Club que per les seves peculiars característiques és únic al món.

La grandesa del Futbol Club Barcelona s'explica, entre molts d'altres factors, pel seu impressionant palmarès.

El Futbol Club Barcelona és un dels clubs esportius amb més títols del món (293 estatals i 99 internacionals). Entre les seves cinc seccions professionals (futbol, bàsquet, handbol, hoquei sobre patins, futbol sala) suma un total de 33 Copes d'Europa.

L'equip de futbol ostenta el rècord de ser l'únic europeu que ha participat de forma ininterrompuda en les competicions continentals des de la seva creació l'any 1955, i és el club europeu que més títols ha conquistat sumant totes les competicions. També és l'equip amb més títols de la desapareguda Recopa d'Europa (4 títols). A més, exhibeix a les seves vitrines la desapareguda Copa de Fires i és l'únic club amb tal honor, aconseguit l'any 1971 en vèncer el Leeds United en la final absoluta d'aquesta competició reconvertida en l'actual UEFA Europa League.

Respecte al futbol espanyol, el FC Barcelona és, amb 21 títols de Lliga, el segon club amb més lligues després del Reial Madrid, i el que posseeix més triomfs en la Copa del Rei (26 títols) i en Supercopes d'Espanya (10 títols). L'equip de futbol ha guanyat 76 títols oficials espanyols, cosa que el converteix en l'equip amb més títols de l'estat espanyol.

És el primer club amb més títols guanyats en tots els esports que practica o que ha practicat.